Fa unes setmanes explicava que, per primera vegada en vint anys, les enquestes comencen a girar l’esquena al PPCV, un partit que fins fa ben poc es creia imbatible. La crisi s’ho està portant tot per davant i més encara aquells titans que es van forjar sobre uns peus més fangosos del que mai haurien imaginat. I a can PP, que fan servir la informació més completa, no són gens aliens a la desfeta que s’acosta, per bé que miren de dissimular-ho. Com que el discurs que tan bons resultats els ha donat durant dues dècades comença a grinyolar com una frontissa rovellada, ara cerquen una bona nova per tractar d’entabanar un cop més un electoral fàcilment manipulable per manca d’informació cabdal, de capacitat analítica i de perspectiva històrica.
Amb un objectiu clarament electoralista, com tot el que han fet sempre, els “populars” valencians creuen haver trobat la clau per tornar a girar la truita: un sistema de finançament autonòmic que perjudica els valencians de forma esgarrifosa. Davant la reforma d’aquest sistema, que s’ha de negociar de forma imminent perquè entre en vigor l’1 de gener de 2014, apostarien per una reivindicació frontal davant el govern central per tal d’assolir una millora substancial del finançament valencià.
És ací, però, on erren el tret, tan acostumats com estan a assolir els seus objectius mitjançant un discurs buit. Aquest discurs els ha funcionat en èpoques de bonança o de situació propícia –amb un socialista a la Moncloa, posem per cas. Per molt sorprenent que semble, quan governava Zapatero feia forat la diatriba que el de Lleó no ens estimava, als valencians, i que, per aquest motiu, ens castigava amb un finançament injust. Tanmateix, les dades històriques corroboren que el finançament injust ve d’ençà del 1707. No es podia esperar menys del “justo derecho de conquista”. Però són aclaparadores, ja en època contemporània, des de la dècada de 1930 i la postguerra, quan l’exportació de la taronja valenciana va esdevindre la principal font d’entrada de divises de l’Estat. La transició política i l’Estat dit autonòmic no van capgirar gaire el panorama. Així doncs, els valencians hem estat infrafinançats indistintament amb governs d’UCD, socialistes i populars, amb l’agreujant que, amb els successius consells del PPCV a la Generalitat, hem anat caient per sota de la mitjana estatal de renda per capita. Fet i fet, som pobres i solidaris. És a dir, ximplets de mena.
Espanya és sostinguda econòmicament pels Països Catalans. Així doncs, serà capaç el PPCV de fer servir l’únic concepte que defineix explícitament la situació, el de l’espoli fiscal? Algú es pensa que enarborarà de forma creïble una reivindicació l’objetiu del qual faria trontollar els ciments de l’Estat? Què faran quan, des de la Moncloa, el foc amic toque a files? En un moment tan extrem com el que vivim, quan els budells putrefactes de l’Estat es fan més visibles, els partits sucursalistes, el PPSOE, han restat en fora de joc. Qualsevol defensa dels valencians davant la ignomínia econòmica que sofrim els portaria a l’enfrontament directe amb la seua metròpoli. En aquest context, apareix una reivindicació nova que té tots els nombres per esdevindre la qüestió principal de l’agenda política valenciana, si el seu impulsor, Compromís, aconsegueix traslladar-ho a la societat de forma clara i sintètica: front a l’espoli fiscal, concert econòmic. I els cadells del PPCV retrucaran destarotats: catalanistes! separatistes!
L’objectiu és 2015, i és electoral, evidentment. Però el forat ja és massa negre perquè torne a funcionar la lírica. La gent comença a estar per a altres coses, com sobreviure, per exemple. I quan hom no té ni per menjar, fa mal de veure el descobrir que t’han estat robant durant anys i panys. Llavors, els lladres ho tindran prou complicat per transmutar-se en Robin Hood.
